Màscara?

SINOPSI

Enric és un vigilant de museus que troba el botí d'uns atracaments en una galeria secreta situada al circ romà de Tarragona. Neix el dilema quedar-se amb aquest tresor o tornar-lo a la policia. La novel·la de misteri i amor explica la vida amb dificultats d'aquest vigilant i de les seves amistats tots al voltant dels trenta anys.

FRAGMENT DE MÀSCARA

La bella i vella Tarraco va ser la capital de la més extensa província romana a la península ibèrica. Les ruïnes que recorden aquella època son visitades per milers de persones cada any. Ara, comença la primavera i amb ella la temporada turística. El circ romà de Tarragona és on es celebraven, en temps romans, les curses de bigues, uns carruatges tirats per un parell de cavalls. En l'actualitat es conserva la capçalera del circ i part de les grades laterals.

Allí treballa com a vigilant Enric Reyes. Trenta anyer. Típic home mediterrani. D'alçada moderada, un metre setanta-cinc. Cabell negre amb un despentinat modern. Clenxa al costat i engominat. Té una petita barbeta sota la boca i un fi bigoti damunt. De posat masclot. Porta un polo grana de màniga curta. Pantalons i sabates negres. Era l'uniforme amb el que l'ajuntament proveïa a tots els vigilants de museus. No es corda els botons del polo i s'insinua una part d'un tatuatge tribal que li arriba quasi al coll. Amb collar de bronze. Bronzejat. Múscul i cul. Ben fet encara que mai ha anat a un gimnàs. Té un os a l'esquena i li fa mandra. És d'amnesia selectiva però ostenta la carrera de Filosofia i Lletres i un postgrau de la Rovira i Virgili. Li queden molts bons pensaments de l'univers d'aquesta universitat universal. Ell pertanyia a aquell tipus de gent que li havia costat tant ser fixe en un lloc de treball que ja no cercava altre millor. Tampoc s'atrevia a deixar això. Hi ha molta subocupació. Generació mileurista. Ai, lent talent latent. Fa uns deu anys que es dedica a caminar per aquells túnels. Son subterranis sota les grades del circ.

Quanta història conté aquella edificació. Donant una volta per les voltes, ell observa cada cambra. Algunes, les de la capçalera havien sigut botigues de queviures o de souvenirs. Per allí també podia passar la població cada dia. Era com un carrer obert i cobert, la via sexta. Primer centre comercial de la zona. Tenien antigament, també com a clients els espectadors de les curses. Visitants que venien de tota la província romana per gaudir d'aquell espectacle. Esbarjo celebrat cada cert temps. Era d'entrada gratuïta. En una gran cambra, ara taquilla per rebre, s'havia apostat quin carro guanyaria cada demostració de velocitat. S'han trobat allí moltes monedes antigues. Lloc de joc.

En aquest moment Enric camina per la volta lateral molt més llarga. La part més inferior d'aquelles parets amaguen línies de làmpades disimulades. Com rails de foc que il·luminen els murs del túnel. Actualment les llums son l'única vestimenta de paret i estàtues. En època romana eren pintades de diversos colors. Molt lluny queden aquells temps. Ara, es veu la paret grisa construïda amb una mena de totxana petita. Aquesta peça l'anomenaven opus vittatum. Paraules del llatí. El sostre té forma de volta de canó. Està construït amb pedrots enganxats amb bona pasta, caementessium. Mots remots.

Enric ja se sap de memòria aquesta volta i els seus racons. Enmig del recorregut hi ha una claraboia. Hi ha corrent d'aire i a més a més humiteja. En un tram l'aigua regalima pel mur contruïnt una via verda de verdet verd fosc. Aquí les cavitats havien servit de magatzems.

Oh, tempora! Totes aquestes parets tenen més de 2000 anys. Molt més joves son els components d'un grup de jubilats que entra ara a aquesta volta més llarga. Septuagenaris. Enmig d'ells com a camuflat va el guia del grup. Un noi relativament jove. Va ben vestit amb pantalons de pinzes negres penjats amb uns tirants vermells. Llueix una camisa de màniga llarga de color rosa. Li penja un micròfon de l'orella dreta que li arriba fins la boca. Sembla cantant en concert. Ell narra ara la història del recinte. Els que encapçalen el grup veuen que aquests noranta metres no tenen sortida, atès que alguns turistes retornen. Els vellets, doncs, visiten un tros d'aquest il·luminat túnel i giren cua. El que més rapiepeja camina més ràpid. Fent zigua zaques. Va escapat, com arrastrant a la tropa. En una cruïlla de túnels gira a la dreta. La intuició li deia que la sortida estava camí avall. Els demés el segueixen com a grup de formigues. L'última d'aquestes ànimes és una senyora molt pintada que llueix un vestit clapejat groc sobre fons negre. Tocada i posada. Seriota s'apropa a Enric i li pregunta--: Xato, segur que aquestes parets son romanes?

Enric també amb posat seriós, però interiorment irònic, respon--: Aquestes parets son més romanes que els calamars, senyora.